Arxiu d'etiquetes: societat

Oct 08 2013

LAMPEDUSA, L’ÚLTIMA FRONTERA?

 

Regidor del PSC del Vendrell

L’illa de Lampedusa és la frontera sud del tractat de Schengen, darrere del qual s’amaga la UE. La ACNUR calcula que l’any 2011 més de 1.500 persones van morir ofegades a les costes italianes i de Malta. L’exemple més recent i tràgic és l’enfonsament la setmana passada d’un vaixell de refugiats provinents de l’Est de l’Àfrica, amb el resultat de més de 300 víctimes entre morts i desapareguts. En la Venganza de la Geografia, Robert Kaplan explica que, en un món globalitzat, l’espai físic es redueix i els contactes (friccions i/o intercanvi) s’incrementen, desdibuixant les fronteres polítiques. Entre d’altres exemples, situa la futura frontera d’Europa en el desert del Sahara, superant el mar Mediterrani. Sense caure en un determinisme, la Geografia condiciona les societats humanes i, en aquest cas, s’ha de tenir present el potencial demogràfic de la riba sud del Mediterrani com per pensar que l’arribada d’immigrants no continuarà.

El projecte europeu va néixer per reduir les causes de fricció entre França i Alemanya que havien provocat la guerra civil europea de 1914-1945, com va anomenar Hobsbawm a les dues guerres mundials. Tot el projecte d’unió europea es fa des del record de l’horror de la guerra i amb la por a una guerra nuclear. En aquest context, les nacions europees van entendre que la seva integració era la fórmula per evitar noves guerres i per a no ser engolides per les dues superpotències, els EUA i l’antiga URSS. Amb l’Euro es donava un pas decisiu en una pretesa unió econòmica, que ara sabem insuficient, i la implosió de la URSS i la integració en la UE dels antics països comunistes va eliminar la por a una guerra a la vella Europa. Sense aquest estímul, que permetia superar els nacionalismes europeus, la unió política es va encallar amb el projecte d’una constitució europea o amb el disseny d’una única veu en política exterior. L’actual crisi econòmica, que afecta especialment a la perifèria política a més de geogràfica, no és suficient perquè el nucli dur de la UE prengui decisions valentes per por al contagi, el que està provocant la paràlisi actual. Sense un camí clar compartit a Europa, tornen a aflorar els interessos particulars, els antagonismes i els atavismes. Com diu Kaplan, el projecte europeu perilla víctima dels narcisismes de les seves petites diferències.  

 

Dins d’Europa, la Península Ibèrica és la regió amb més diversitat ecològica. La podem considerar un petit continent en sí mateixa. Las contradiccions i dubtes que actualment pateix el projecte de la UE es reprodueixen i s’agreugen a Espanya. Durant la segona meitat del segle XX, Espanya va anar avançant amb l’objectiu de normalitzar-se en el context internacional: el sistema polític de la Transició, la incorporació a la CEE, l’OTAN, Barcelona’92 i l’Expo o l’entrada en l’Euro són fruit d’aquest repte i que ha permès recuperar cert orgull patri ofegat darrere l’analfabetisme, la pobresa secular i la llarga dictadura del S.XX. Aquesta normalització internacional, el creixement econòmic i la construcció d’un Estat del Benestar homologable al dels nostres veïns, marquen l’assoliment dels objectius i el final de tota una època històrica, que aniria de 1975 fins al 2007. Però es també el final del projecte compartit que tenia Espanya com a país. A més, aquest èxit ha provocat el ressorgiment d’un nacionalisme espanyol que continua sense reconèixer o entendre la realitat de la pluralitat de l’Estat espanyol, menystenint les altres nacionalitats de l’Estat i les seves aspiracions de reconeixement i autogovern. Els dubtes del projecte europeu són decisius en el nostre cas, ja que és on convergien el nacionalisme espanyol i català. Només cal veure les visites a Brussel·les d’uns i altres buscant el suport de la UE a les seves posicions. 

Mentre Europa es debilita, la realitat de la Geografia ens emplaça a actuar amb pragmatisme. En aquesta cas no es podrà seguir l’aforisme de Giuseppe Tomasi di Lampedusa Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï. No seran suficients les solucions superficials, sinó les que puguin venir des de la confiança i fortalesa d’una Europa unida. Només reintroduint energia al sistema a Espanya i Europa podrem reduir l’entropia actual per continuar sent un referent per als veïns i no un continent envellit i espantat darrere d’un limes.

Enllaç permanent a aquest article: http://www.pscelvendrell.org/?p=332

Apr 29 2013

El PSC del Vendrell dóna suport a la manifestació unitària del 29 de juny a favor de la cohesió social i en contra del racisme

 

L’executiva socialista del Vendrell destaca positivament la feina que s’està realitzant els darrers mesos per una millor convivència a la vila.

 

El PSC del Vendrell s’ha adherit com a partit a la manifestació en defensa de la cohesió social i en contra del racisme que han impulsat diversos col·lectius de la vila. De la mateixa manera, els socialistes vendrellencs es sumen al manifest que fa una clara aposta per la convivència plural i entenedora entre tots els veïns i veïnes del Vendrell.

Des de l’executiva del PSC del Vendrell també s’ha volgut destacar la bona feina que s’ha impulsat els darrers mesos des de l’Ajuntament del Vendrell per millorar la convivència al municipi. En aquest sentit, es posa com a exemple accions concretes com l’elaboració de material informatiu per desmentir els rumors i tòpics vinculats amb les persones nouvingudes, així com la reedició del cartell de bones pràctiques de bon veïnatge o la difusió per TV el Vendrell del programa (premiat pel CAC), ‘Nous vendrellencs’.

Des de l’agrupació socialista del Vendrell es fa una crida als ciutadans del Vendrell perquè participin de manera pacífica i festiva en la concentració del dia 29 de juny.

 

       El Vendrell, 29  d’abril de 2013

Enllaç permanent a aquest article: http://www.pscelvendrell.org/?p=213

Nov 16 2012

DESBLOQUEJAR EL DEBAT NACIONAL

Kenneth Martínez

 

Atrapats en els seus programes ideològics d’austeritat, que impliquen retallades en els serveis públics i programes socials, la dreta catalana i espanyola (CiU i el PP) ens condemnen a un futur immediat de recessió i atur. No obstant això, la desorientació ideològica per la falta d’alternatives clares a l’actual model capitalista limita el debat polític a aspectes identitaris, presentant-los com excloents. Això explica que, davant l’opinió pública, els partits polítics queden reduïts a sobiranistes, federalistes, autonomistes, etc.

 

Davant l’agreujament de la crisi i les funestes perspectives del rescat financer, el clam de la ciutadania s’ha reorientat electoralment: se senyala un culpable, s’eximeixen responsabilitats darrere d’ell i els piròmans encenen les passions. Fent un ús tendenciós de la Història, CiU i el PP busquen marcar diferències amb les quals dissimular les seves coincidències, sense proporcionar cap solució al drama social que estem vivint cada dia. Cal recordar, per exemple, que tots dos van aprovar la reforma laboral que ha generat des de llavors 800.000 nous aturats. La globalització i les unions duaneres com la UE superen els límits de les fronteres dels estats actuals, el que explica que les oligarquies, la dreta, es plantegin en termes economicistes si els interessa participar en el manteniment de l’Estat del Benestar, quan el seu mercat i clients es troben tant a dins com a fora. Aquests càlculs els fan entre els estats contribuïdors i receptors, entre territoris d’un mateix estat, però també dins de la societat, el que provoca l’empobriment de les classes treballadores sota l’argument de que cal ser més competitius reduint costos (sous i els impostos per mantenir l’Estat del Benestar).

 

La sensació d’impotència davant la crisi, la necessitat de transformar el model polític i econòmic, i els dubtes del projecte europeu expliquen el tomb a favor de l’independentisme. Aquest recull la indignació generalitzada, el cansament per la incomprensió de la diversitat nacional i cultural, i un canvi sociològic i generacional, presentant-se gairebé com l’única alternativa. La teatralització de la ruptura que van fer els dos partits amb la frase la reunió no ha anat bé, ens condueix a una situació de suma zero. Però caldria preguntar-se si realment la reunió no els hi va anar bé. Sense propostes contra la crisi després de fracassades la formula de les retallades i la del govern dels millors, tots dos partits volen evitar que se’ls avaluï per la seva obra de govern. En aquestes eleccions, encara que ens ho vulguin amagar, ens hi juguem el model de societat. Un possible nou parlament repartit entre sobiranistes i no sobiranistes, a més de posar en risc la integració aconseguida de la diversitat d’orígens de la societat catalana, quedaria bloquejat por la desconfiança mútua, i no ho solucionaria un referèndum que donés un resultat de 60%-40%. Igualment, una victòria de CiU i un creixement del PP fruit de l’enfrontament de nacionalismes, donaria un parlament anòmal, amb una majoria neoliberal i conservadora, i en minoria l’alternativa ideològica progressista.

 

Amb un 22,5% d’atur, és intolerable l’immobilisme dels que sacralitzen la constitució, com les odissees polítiques que ens emplacen a l’any 2020. Per tant, les esquerres no hauríem de deslligar el debat nacional de la necessitat d’una transformació social, que passa per: un aprofundiment democràtic, sosteniment dels serveis públics, inversió en educació i sanitat, en sectors verds i en I+D per construir una societat més justa, eficient i moderna. Un nou estat dins de la UE per sí sol no solucionarà cap dels problemes econòmics: el dèficit fiscal es dóna dins del marc actual que, si canvia, donaria un altre resultat, per exemple com a conseqüència de l’efecte frontera. Davant els ciutadans s’han de presentar els beneficis materials d’un projecte en comú o per separat, i no per raons essencialistes. D’acord amb això, les futures complicitats entre Catalunya i la resta de l’Estat s’haurien de trobar en el projecte europeu. Una UE federal, democràtica i solidària és l’únic futur viable en un món globalitzat i multipolar. I dins de la UE, necessitem sumar per disposar de capacitat d’influència. Si no, ens resignem a una posició modesta en el context internacional.

 

El debat nacional és l’únic argument electoral de CiU i el PP, el que ens porta cap a un enfrontament i ruptura que tan sols evitarem si superem les causes que generen els greuges. Sobretot, perquè com a veïns estarem sempre obligats a col·laborar i coordinar-nos en benefici mutu. Per tant, amb ambició, radicalitat i consultant a la ciutadania, un estat plurinacional permetria establir una relació entre iguals, que acordés democràticament les estructures i serveis compartits, i la solidaritat entre els territoris, però sense afectar les relacions socials i econòmiques que impulsen el desenvolupament i permeten influir en la UE. Igual que la Història no es repeteix, perquè van canviant les variables, no és cap argument vàlid negar la possibilitat d’aquest nou model territorial perquè no s’hagi donat abans a España o per al conjunt d’Europa.

 

Kenneth Martínez

Militant del PSC, agrupació del Vendrell

 

 

Enllaç permanent a aquest article: http://www.pscelvendrell.org/?p=162

Entrades anteriors «