Arxiu d'etiquetes: retallades; CiU i PP; justicia social

Nov 16 2012

DESBLOQUEJAR EL DEBAT NACIONAL

Kenneth Martínez

 

Atrapats en els seus programes ideològics d’austeritat, que impliquen retallades en els serveis públics i programes socials, la dreta catalana i espanyola (CiU i el PP) ens condemnen a un futur immediat de recessió i atur. No obstant això, la desorientació ideològica per la falta d’alternatives clares a l’actual model capitalista limita el debat polític a aspectes identitaris, presentant-los com excloents. Això explica que, davant l’opinió pública, els partits polítics queden reduïts a sobiranistes, federalistes, autonomistes, etc.

 

Davant l’agreujament de la crisi i les funestes perspectives del rescat financer, el clam de la ciutadania s’ha reorientat electoralment: se senyala un culpable, s’eximeixen responsabilitats darrere d’ell i els piròmans encenen les passions. Fent un ús tendenciós de la Història, CiU i el PP busquen marcar diferències amb les quals dissimular les seves coincidències, sense proporcionar cap solució al drama social que estem vivint cada dia. Cal recordar, per exemple, que tots dos van aprovar la reforma laboral que ha generat des de llavors 800.000 nous aturats. La globalització i les unions duaneres com la UE superen els límits de les fronteres dels estats actuals, el que explica que les oligarquies, la dreta, es plantegin en termes economicistes si els interessa participar en el manteniment de l’Estat del Benestar, quan el seu mercat i clients es troben tant a dins com a fora. Aquests càlculs els fan entre els estats contribuïdors i receptors, entre territoris d’un mateix estat, però també dins de la societat, el que provoca l’empobriment de les classes treballadores sota l’argument de que cal ser més competitius reduint costos (sous i els impostos per mantenir l’Estat del Benestar).

 

La sensació d’impotència davant la crisi, la necessitat de transformar el model polític i econòmic, i els dubtes del projecte europeu expliquen el tomb a favor de l’independentisme. Aquest recull la indignació generalitzada, el cansament per la incomprensió de la diversitat nacional i cultural, i un canvi sociològic i generacional, presentant-se gairebé com l’única alternativa. La teatralització de la ruptura que van fer els dos partits amb la frase la reunió no ha anat bé, ens condueix a una situació de suma zero. Però caldria preguntar-se si realment la reunió no els hi va anar bé. Sense propostes contra la crisi després de fracassades la formula de les retallades i la del govern dels millors, tots dos partits volen evitar que se’ls avaluï per la seva obra de govern. En aquestes eleccions, encara que ens ho vulguin amagar, ens hi juguem el model de societat. Un possible nou parlament repartit entre sobiranistes i no sobiranistes, a més de posar en risc la integració aconseguida de la diversitat d’orígens de la societat catalana, quedaria bloquejat por la desconfiança mútua, i no ho solucionaria un referèndum que donés un resultat de 60%-40%. Igualment, una victòria de CiU i un creixement del PP fruit de l’enfrontament de nacionalismes, donaria un parlament anòmal, amb una majoria neoliberal i conservadora, i en minoria l’alternativa ideològica progressista.

 

Amb un 22,5% d’atur, és intolerable l’immobilisme dels que sacralitzen la constitució, com les odissees polítiques que ens emplacen a l’any 2020. Per tant, les esquerres no hauríem de deslligar el debat nacional de la necessitat d’una transformació social, que passa per: un aprofundiment democràtic, sosteniment dels serveis públics, inversió en educació i sanitat, en sectors verds i en I+D per construir una societat més justa, eficient i moderna. Un nou estat dins de la UE per sí sol no solucionarà cap dels problemes econòmics: el dèficit fiscal es dóna dins del marc actual que, si canvia, donaria un altre resultat, per exemple com a conseqüència de l’efecte frontera. Davant els ciutadans s’han de presentar els beneficis materials d’un projecte en comú o per separat, i no per raons essencialistes. D’acord amb això, les futures complicitats entre Catalunya i la resta de l’Estat s’haurien de trobar en el projecte europeu. Una UE federal, democràtica i solidària és l’únic futur viable en un món globalitzat i multipolar. I dins de la UE, necessitem sumar per disposar de capacitat d’influència. Si no, ens resignem a una posició modesta en el context internacional.

 

El debat nacional és l’únic argument electoral de CiU i el PP, el que ens porta cap a un enfrontament i ruptura que tan sols evitarem si superem les causes que generen els greuges. Sobretot, perquè com a veïns estarem sempre obligats a col·laborar i coordinar-nos en benefici mutu. Per tant, amb ambició, radicalitat i consultant a la ciutadania, un estat plurinacional permetria establir una relació entre iguals, que acordés democràticament les estructures i serveis compartits, i la solidaritat entre els territoris, però sense afectar les relacions socials i econòmiques que impulsen el desenvolupament i permeten influir en la UE. Igual que la Història no es repeteix, perquè van canviant les variables, no és cap argument vàlid negar la possibilitat d’aquest nou model territorial perquè no s’hagi donat abans a España o per al conjunt d’Europa.

 

Kenneth Martínez

Militant del PSC, agrupació del Vendrell

 

 

Enllaç permanent a aquest article: http://www.pscelvendrell.org/?p=162

Nov 12 2012

CiU, el millor aliat del PP (i a l’inrevés també)

Quan es necessiten, la seva ideologia sempre fa que es trobin

A la imatge superior podem veure uns quants acords del govern del PP que han rebut el ferm suport de CiU. Aquest fet no és anecdòtic, ja que, el PP sempre apareix quan CiU el necessita i a l’inrevés també. Més enllà de la guerra de banderes que alcen sempre que els interessa, el fons neoliberal de les dues formacions acaba per unir-los. És la ideologia, són les retallades, les que fan que siguin tan bons aliats l’un de l’altre. A dalt tenim uns quants exemples però n’hi ha més. Com per exemple, quan al Parlament de Catalunya CiU i el PP van frenar un nou impost sobre la banca, o per exemple, quan van eliminar plegats l’Impost de successions que gravava a les fortunes més importants de Catalunya.

Enllaç permanent a aquest article: http://www.pscelvendrell.org/?p=158