Arxiu mensual: February de 2012

Feb 25 2012

EL MILLOR AMIC

El gos i el gat són els dos animals de companyia que més podem trobar a les nostres cases.El gos i el gat són els dos animals de companyia que més podem trobar a les nostres cases.

Encara que al lector li pugui semblar una banalitat parlar d’animals domèstics, hi han una sèrie de circumstàncies que m’han conduït cap aquest tema que, d’alguna manera, ens afecta a tots per igual.

A casa hi ha hagut una mica de tot. Periquitos, peixos, hàmsters, gossos i gats. En diferents èpoques, és clar. Per tant puc parlar amb una certa propietat quan dic que totes aquestes bestioles fan molta companyia, però que a la vegada exigeixen molta dedicació. La relació contínua que s’estableix suposa el naixement d’afecte i sensibilitat en vers ells, els quals capten perfectament els nostres estats d’ànim, si toca o no toca cridar l’atenció, excepte els gats que sempre fan una mica el que volen i de tots ells són els més independents.

Serveixi com anècdota de la forma que va entrar un gos a casa, un cocker spaniel de color blanc i marró clar al qual vam anomenar, precisament, Daurat. La proposta va venir dels nostres fills quan es van assabentar que a Banyeres hi havia una família d’Avilés que no podien atendre un gos d’un any i escaig i el volien donar i assegurar-se que la família d’adopció fos l’adequada per un gos que estimaven molt. Jo no n’estava pas decidit. Ho veia com una responsabilitat i una feina més a casa. Però això es va dirimir en una votació democràtica, després d’un sopar amb la dona i els dos fills, amb tots els arguments de reflexió adients del què significaria tenir un gos a casa i esforçant-me per clarificar les responsabilitats de cadascú, votació que vaig perdre clarament per tres vots a favor de la incorporació del Daurat a la família, i el meu únic vot en contra. Van passar dotze anys. Els fills ja s’havien fet grans i estudiaven fora de casa. El Daurat era un més de la família. A tots plegats ens va tocar “aprendre” anar amb el Daurat pels llocs. Tres vegades diàries pel carrer, a fer les necessitats del gos. Recollir les deposicions, procurar no embrutar les entrades de les cases dels veïns. Portar-lo regularment al veterinari per les vacunes, tractar-lo de les dolències que va patir, neteja regular, escurçar regularment el pèl (els cockers sembla que en fabriquin!), combinar les vacances familiars si era o no possible prendre’l o bé deixar-lo en una “llar” per gossos, en fi. Fins que la leishmània se’l va endur després d’haver estat contagiat per un mosquit i sobreviure quasi tres anys amb aquesta malaltia.

Entenc, doncs, que fer-se càrrec d’un gos no és una tasca fàcil ni gratuïta. Les bestioles acaben donant el que reben dels seus amos, des de l’afecte més sincer a la rancúnia més obsessiva, des de la pulcritud higiènica fins la decrepitud incívica. No us estranyi veure com el propietari d’un gos que abandona les deposicions de la bestiola per arreu, després ell mateix (el propietari, és clar) es pixi a la propera cantonada. Encara que la comparació pugui semblar fora de lloc, la realitat és que recollim el que sembrem, i que les bèsties que fan les seves deposicions al mig d’un carrer no en tenen pas la culpa de la brutícia i el risc que comporta pels demés ciutadans trepitjar els excrements, si no la pràctica sistemàtica d’incivisme del seu amo el qual ho tolera amb una clara demostració de menys tinença en vers als conciutadans i d’abandó de les més elementals regles d’higiene, fins i tot cap a ell mateix.

El millor amic de l’home, el gos, com qualsevol amic reclama atenció, afecte i companyia i en contrapartida ofereix gratitud, companyia i afecte. No hi ha lloc per a l’incivisme dintre d’una amistat, encara que sigui entra una bestiola i una persona. Els carrers plens d’excrements de gos no diuen res a favor del civisme. I l’argument de “ja pago els meus impostos” és una bajanada. Tal com diu el refrany “no és més net aquell que més neteja sinó aquell que menys embruta”.

Albert Solé. El Vendrell, 1 de febrer de 2012.

Enllaç permanent a aquest article: http://www.pscelvendrell.org/?p=104